Assaig «Le promeneur solitaire», de W. G. Sebald.

SINOPSI

En Walser tot se succeeix ràpidament. Les escenes només duren un parpelleig, i les figures humanes de les seves obres gaudeixen tan sols d’una vida breu. […] El mateix Walser va explicar una vegada que en el fons, d’una narració a la següent, escrivia sempre la mateixa novel·la, que podia qualificar-se de «llibre del jo trinxat o trossejat de diverses maneres». Caldria afegir que el protagonista, el jo, amb prou feines es deixa veure en aquest llibre del jo, ja que es manté apartat o amagat entre la multitud de la resta de transeünts.

[...] El seu estat ideal és l’amnèsia. Benjamin va observar que cada frase de Walser tenia el propòsit de fer oblidar l’anterior, i de fet, just després d’Els germans Tanner, que encara són un record de família, el corrent de memòria es converteix en un doll molt prim i acaba desembocant en un mar d’oblit. Per això és especialment remarcable i colpidor el fet que Walser, de tant en tant, alci els ulls de les lletres que omplen la pàgina, els fixi en el temps transcorregut i, per exemple, confiï al lector que fa anys va viure una tempesta de neu vespertina al Friedrichstrasse de Berlín i que la imatge li va quedar gravada a la memòria. No pas menys erràtiques que els records de Walser són les seves emocions. El narrador es cuida prou d’ocultar-ne la majoria o, en cas que arribin a mostrar-se, les desvia de seguida cap a algun episodi risible o, si més no, insubstancial. En l’esbós en prosa que va dedicar a Brentano, Walser es pregunta:  

«Com és possible que un home que sent tantes emocions i tan dolces, sigui alhora tan insensible?»

La resposta hauria estat que en la vida, com als contes, hi ha persones que, per pobresa i per por, no es poden permetre tenir sentiments, i per això, com Walser en un dels seus relats més tristos, han de posar a prova la seva capacitat d’estimar, aparentment atrofiada, en substàncies i objectes inanimats als quals ningú més no para atenció, en la cendra, una agulla, un llapis o un llumí. Però la manera com Walser els insufla una ànima mitjançant un acte d’assimilació i empatia totals revela que, al capdavall, els sentiments més profunds potser es manifesten quan s’apliquen a coses insignificants. «De fet», diu Walser sobre la cendra, «penetrant només amb una certa profunditat aquest objecte en aparença tan poc interessant, se’n poden dir coses prou interessants, com per exemple que, si es bufa, la cendra no mostra ni la més petita oposició a dispersar-se a l’instant.» I continua: «La cendra és la humilitat, la intranscendència i la irrellevància en ella mateixa, i el millor de tot és que creu fermament que no serveix per a res. Es pot ser més inconsistent, dèbil i anodí que la cendra? No ho crec pas. Hi ha res que sigui tan pacient i resignat com ella? Ho dubto. La cendra no sap què és el caràcter, i està més allunyada de qualsevol tipus de fusta que l’aflicció ho està de l’entusiasme. On hi ha cendra en realitat no hi ha res en absolut. Posa el peu sobre la cendra i amb prou feines notaràs que has trepitjat res». L’emoció intensa d’aquest fragment, que no té parió en tota la literatura alemanya del segle XX, ni tan sols en Kafka, resideix en el fet que, en aquest tractat gairebé casual sobre la cendra, l’agulla, el llapis i el llumí, l’escriptor parla en el fons del seu propi martiri, perquè els quatre objectes en qüestió no estan afilerats arbitràriament, sinó que són els instruments de tortura de l’escriptor o, més ben dit, els estris que necessita per escenificar l’autosacrifici i el que resta quan el foc s’ha extingit.

Autor

W. G. Sebald va néixer a Wertach im Algäu el 1944 i va morir a Norfolk el 2001. Quan tenia vint-i-sis anys es va instal·lar a Norwich, Anglaterra, i a quaranta-tres va escriure el seu primer llibre de ficció, Nach der Natur. Professor de literatura alemanya a la universitat d’East Anglia, les seves obres més destacades són: Els emigrats, Els anells de Saturn, Història natural de la destrucció i Austerlitz